El passat mes de febrer es va celebrar a Auckland, Nova Zelanda, el congrés Historical Crossroads. Spain from the Second Republic to the 21st Century (Entrecreuament històrics. Espanya desde la Segona Republica al segle XXI) que reunia hispanistes procedents de tot el món del camp de la historia, la filosofia, la literatura i la sociologia.

El que més cridava l’atenció és que es va parlar molt de Catalunya en les diferents ponències i els posteriors col•loquis, sobretot del fet polític, la Constitució, l’Estatut, els referèndums… El nostre petit país continua essent una referència continua, fins i tot una obsessió per a hispanistes i no hispanistes.

Un dels participants va ser el doctor Stewart King, professor de la Monash University de Melbourne, Australia, que va presentar la ponència: “Digesting Frankfurt: Rethinking Catalan Literary History”. King és professor titular d’Estudis Espanyols i Catalans a la Monash University. Hi treballa des que va acabar la seva tesi doctoral a Latrobe University, fa onze anys. Ensenya cursos de llengua, cultura i literatura espanyola. De vegades, dóna classes extracurriculars de català a alumnes interessats i que esperen poder oferir unes matèries de català d’aquí dos anys.

 Stewart King

Explicar la realitat cultural i lingüística de l’Estat espanyol és una part important de la seva feina. Així que ens explica que sempre posa èmfasi en la situació cultural catalana a les seves classes. Per exemple, quan imparteix assignatures de literatura, sempre inclou obres d’autors catalans, com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Quim Monzó i, més recent, Teresa Solana.

- A què es deu el seu interès per Catalunya?
- Quan vaig començar a aprendre castellà fa anys, vaig descobrir que els meus amics “espanyols” a Melbourne eren en realitat catalans, i quan els preguntava sobre Espanya, em deien “Sobre Espanya no ho sabem, però a Catalunya…”. Com que no sabia què era Catalunya, els preguntava sobre la història, la llengua, etc. Catalunya em semblava interessant i, per a un australià, força exòtica. Quan vaig cursar la carrera de Filologia, hi havia un molt distingit catalanista, el professor Robert Archer, especialista en Ausiàs March, que impartia classes de llengua i literatura catalanes. Vaig fer un parell de cursos que m’encantaven. També vaig visitar Barcelona i d’altres llocs de l’àrea lingüística catalana, i la vida allí vaig trobar-la fascinant.

- Quant temps ha viscut a Catalunya?
- En total, en diverses visites d’entre un mes i vuit o nou mesos, hi he viscut uns tres o quatre anys. Intento anar-hi cada any, però Austràlia és força lluny i, de vegades, per feina, he d’anar a altres llocs.

- Parla perfectament el català… Li pregunten com s’ho ha fet?
- Tenia bons professors: Robert Archer i, més tard, hi havia una lectora de català d’orígen basc, Izaskun Arretxe Irigoien, que era una excel•lent professora. Encara som bons amics. A més a més, vaig aprendre a pronunciar el català amb Lluís Llach. No personalment, és clar! Robert Archer em va donar un disc de Llach amb la lletra de les cançons, i mentre escoltava, jo llegia les paraules i corregia la meva pronunciació.

- Em comentava que persones d’Espanya no entenien que el parlés…
- Quan viatjo per Espanya, sovint haig de justificar el meu interès en el català i la cultura catalana. I no ho entenen. Una vegada, uns amics d’uns amics em preguntaven si tenia un problema a Catalunya, donat que tothom hi parla català. “No –els deia–, cap problema. Parlo català.” La seva resposta em va sorprendre moltíssim. Van dir textualment: “Estos catalanes son la hostia. Tú vienes a España a aprender español y te obligan a hablar catalán”. Aquests amics es van sorprendre també quan els vaig dir que vaig aprendre el català a Austràlia i que els catalans no m’han obligat a fer res.

Llegiu l’entrevista sencera a Nació Digital